|
Antoni Padrós retratat per Bassam Kanaan Rahí el 1974 |
L'OBRA D'ANTONI
PADRÓS
Molt sovint, el
divendres a primera hora de la tarda, entre els jubilat habituals a la tertúlia
del cafè-bar d'Amics de les Arts podem trobar un home més aviat baix, pulcre, de
somriure ample i parlar afable. Qui diria en veure'l tan humil i trempat que es
tracta d'un dels artistes més importants que ha donat la nostra ciutat?
Antoni Padrós va
néixer el 1937 a Terrassa i va viure la seva infantesa i joventuts en un barri
de pagesos esdevinguts obrers tèxtils. El 1963 va presentar la seva primera
exposició de pintura a Amics de les Arts, i cap al 1966 va començar a conrear
un estil que podem qualificar de pop-art, figuratiu, sovint de colors vius a i
carregada de referents vinculats a la vida quotidiana de les classes populars.
Durant els dos anys següents la seva obra va recórrer món i es va exposar amb
èxit creixent a prestigioses galeries i esdeveniments de Barcelona, Sao Paulo i
Ottawa.
Una mostra
d'aquestes pintures la podreu veure a l'exposició retrospectiva Antoni Padrós. Pertorbador de consciències, entre el 9 d'abril i el 21 de juny, a la Sala
Muncunill (Plaça Didó, 3 - Terrassa). Una mostra retrospectiva que, sobretot,
documenta i mostra la seva obra cinematogràfica. I és que, el 1968, Antoni Padrós va decidir donar un tomb
a la seva activitat creativa —temorós de convertir-se en un pintor reiteratiu i
presoner del mercat—, i es va matricular
en una escola de cinematografia de Barcelona.
El cinema de
Padrós es va associar a categories com independent
o underground i —a banda si ens qüestionem
la necessitat o no d'atribuir categories — cal reconèixer l'encert la
qualificació. El cinema de Padrós va néixer en condicions de precarietat: produït
amb tots els estalvis del seu sou de simple treballador de banca; rodat amb
pel·lícules caducades i càmeres que rodaven manualment, a voltes de maneta, i en
diumenges i festius; amb un conjunt
d'equip i actors format per amics i coneguts; i muntades amb una moviola
casolana. I lluny, però molt lluny de l'esperit anodí que sovinteja a
l'anomenat cinema amateur, es va caracteritzar per ser altament corrosiu i
crític, perquè denunciava costums i convencions, i perquè desemmascarava totes les
estructures i sistemes socials i polítics enemics de la llibertat.
Entre 1968 i
1972, filma i presenta set curtmetratges en 8mm i 16mm. Després de la primerenca Alice has discovered the Napalm Bomb,
les seves pel·lícules tenen una gran recepció
en els àmbits culturament més inquiets, són seleccionades per exhibir-se
a diversos festivals internacionals i pateixen la persecució de la censura a
Espanya.
A continuació, va
realitzar dos llargmetratges en 16mm: Lock-out (1973) i Shirley Temple Story (1976) que van tenir una bona recepció a
festivals i sales especialitzades, i que se segueixen projectant a cinemateques
d'arreu del món.
En el primer, Lock-out , Antoni Padrós reflexiona i
dialoga amb l'espectador sobre els conflictes que s'esdevenen en un grup
d'inconformistes que cerquen alliberar-se d'una societat repressiva a través de
l'automarginació, sobre el fracàs d'uns falsos anarquistes incapaços de sortir
del sistema o enfrontar-s'hi. A Shirley
Temple Story, les referències als llocs comuns del cinema dels EUA no són
els homenatges d'un cinèfil, sinó elements d'un veritable sabotatge a tot el
seu món de situacions, mites i personatges arquetípics tronats, però ben
empastifats de purpurina, per posar al descobert la misèria de la vida
quotidiana real.
Durant aquells
anys, Antoni Padrós s'havia decantat per l'opció d'un cinema independent d'objectius
alienants i d'entreteniment i de la
producció industrialitzada, però quan a partir de 1976 va decidir emprendre projectes de gran volada,
amb rigor artístic i intel·lectual, rodats en 35mm, que poguessin recórrer els
mateixos circuits que el cinema comercial, va trobar tancades amb pany i
forrellat les portes dels productors i del Ministeri de Cultura.
Entre 1996 i 2015,
només ha pogut veure finalitzades tres obres d'entre els molts projectes
endegats o plantejats, i encara, en un cas, va haver de patir l'amargura de
compartir la direcció d'un llargmetratge amb un crític de cinema que va aportar
els recursos econòmics precisos i que tenia els contactes necessaris per aconseguir
un ajut de la Generalitat, però amb el qual per caràcter i temperament estava
condemnat a no entendre's. La pel·lícula no va arribar ni a estrenar-se...
Però, cal continuar? No, potser aquesta ja seria una altra història i és millor
fixar la mirada en l'Antoni Padrós dels anys de l'underground: autèntic, imaginatiu, irònic, crític, irreverent,
apassionat.
Jordi F. Fernández Figueras
Antoni Padrós. Pertorbador de consciències
Exposició comissariada per Valerio Carando
Entre el 9 d'abril i el 21 de juny de 2015,
de dimarts a divendres, de 17 a 20.30 h;
dissabtes, d’11 a 14 h i de 17 a 20.30 h;
diumenges, d’11 a 14 h; dilluns i festius, tancat.
Sala Muncunill - Plaça Didó, 3 - 08221 Terrassa